Pobresa energètica

L’accés a l’energia està lligat al benestar de les persones. L’energia és necessària per cuinar, per il·luminar-nos, per conservar els aliments o per tenir aigua calenta. Tenir dificultats per disposar d’aquests serveis implica viure sense unes condicions mínimes de confort i, per tant, no tenir garantida la qualitat de vida, la dignitat. Tot i que no hi ha consens en la definició de pobresa energètica, se sol identificar amb la incapacitat de mantenir la llar a unes condicions adequades de temperatura a un preu just.

La manca de definició dificulta l’elaboració de metodologies específiques de mesura, malgrat això, les evidències són ben presents i cada dia trobem més persones amb dificultats per cobrir les seves necessitats bàsiques de gas i electricitat. Es calcula que més d’un 10% de la població espanyola pateix pobresa energètica i de fet aquest percentatge no deixa d’augmentar.

Perquè una persona esdevingui “pobre energètic” hi intervenen una multiplicitat de factors, molts dels quals han tingut especial incidència a l’Estat espanyol durant els darrers anys. L’augment continuat dels preus de l’energia, la reducció del nivell d’ingressos de moltes persones com a conseqüència de la crisi econòmica o les condicions dels immobles han agreujat la situació de moltes persones i han convertit la pobresa energètica en una nova prioritat social.

Una prioritat social

De fet, gairebé el 13% de la població catalana declara que no pot mantenir l’habitatge a una temperatura adequada, situació que té efectes sobre la salut de les persones, les relacions familiars, el rendiment acadèmic, entre d’altres. Les conseqüències derivades de la pobresa energètica fonamentalment tenen a veure amb: afeccions a la salut, disminució del rendiment físic i acadèmic, problemes socials i relacionals (intra i extrafamiliars), degradació dels edificis, increment de les emissions de CO2 (amb els conseqüents efectes sobre la salut pública), i deute excessiu. La pobresa energètica afecta un ampli ventall de persones, però les més sensibles de patir-ne són aquelles que tenen menys poder adquisitiu. Aquesta fet es dóna a causa que la despesa econòmica per escalfar un habitatge amb pitjors condicions és molt més alta que si la llar està aïllada adequadament. Un habitatge que disposa d’un bon comportament tèrmic revaloritza l’immoble, de manera que les persones que tenen rendes baixes ocupen edificis de preus més econòmics, que tenen un nivell d’eficiència energètica pitjor, cosa que representa una major despesa econòmica en subministraments bàsics per arribar a les mateixes condicions de confort.

casaAixí ho palesen les dades, ja que gairebé el 20% dels habitatges de Catalunya presenten humitat, goteres o altres problemes derivats d’un mal aïllament. Cal tenir en compte que més de la meitat del parc d’habitatges es va construir abans de l’any 1979, quan no existia cap normativa que regulés el comportament energètic dels edificis.

La manca de diners dels inquilins fa que no puguin resoldre o atenuar aquesta situació. Cada vegada hi ha més propietàries que no volen invertir per rehabilitar els seus pisos perquè, encara que no facin obres, els habitatges es continuaran llogant. Un altre factor decisiu que origina que les factures de subministraments bàsics s’elevin més enllà de les possibilitats de l’usuari són les condicions de contractació. Potències sobrevalorades, augment continuat del preu del kWh, desconeixement del bo social i desinformació dels usuaris són la combinació perfecte perquè moltes persones visquin en permanent dependència dels ajuts dels serveis socials municipals o de les entitats socials.

Fins als darrers anys, la problemàtica s’ha abordat de manera correctiva, pagant factures. Tot i ser mesures d’urgència, aquesta mena d’actuacions no resolen el problema ni preveuen situacions futures de manera que l’usuari tornarà a necessitar un ajut en un futur.